Tenir angoixa -aquest
patiment indescriptible, que sovint ens posa en relació amb allò insuportable
de nosaltres mateixos i de la nostra existència-, és estar viu i existir de
manera present al món; però Com es
conjuguen aquests dos termes quan precisament és la pròpia angoixa la que
sembla que ens paralitza i ens impedeix avançar?
Efectivament, l’angoixa, especialment
quan és un malestar que es perllonga en el temps, resulta una experiència
indescriptible de patiment que situa el subjecte més enllà dels sentiments i
les paraules, i que ens pot portar a equivocar molt l’itinerari, les decisions
que prenem, i el que és pitjor, pot arribar a determinar el curs i destí de la
nostra vida.
Si llegim l’angoixa, aquest
malestar difícil de travessar, com quelcom només negatiu i com una espècie de
disfunció, ens dedicarem a tractar d’extirpar-la, suprimir-la, i de manera
permanent estirem fugint d’ella mitjançant diferents procediments (medicacions,
tècniques més o menys forçades), sense saber que, precisament, aquesta angoixa,
si ens atrevim a voler saber sobre el seu perquè, la seva història, o els seus
sentiments implicats, és la que ens pot aportar una direcció en la nostra vida
molt més relacionada amb allò que realment desitgem en el més profund del
nostre ser, cosa en la que molt sovint estem força despistats.
Una vida sense l’emergència
de l’angoixa en algun moment, és una vida narcotitzada, domesticada d’allò que
realment hi ha de viu dintre de cadascun de nosaltres, en la qual, tràgicament,
hem canviat la possibilitat d’estar realment vius i córrer el risc de realitzar
el propi desig, per una tranquil·litat i comoditat més aviat esmorteïda, que
tot i que ens neguem a reconèixer-ho, té poc que veure amb una vida realment viva.
Per existir al món de
manera realment viva ens hem d’arriscar a iniciar el camí per intentar realitzar
els nostres desitjos, cosa que ens pot provocar alguns ensurts. No estar dispost
a jugar aquesta partida és el que ens condemna a estar fugint de l’angoixa de
manera permanent. Negar-nos a assumir portar a terme allò que hi ha de més viu
en nosaltres ens acabarà passant factura sense cap mena de dubte, no és un bon
negoci.
