sábado, 9 de marzo de 2019

Tenir angoixa és estar viu.


Tenir angoixa -aquest patiment indescriptible, que sovint ens posa en relació amb allò insuportable de nosaltres mateixos i de la nostra existència-, és estar viu i existir de manera present al món; però Com es conjuguen aquests dos termes quan precisament és la pròpia angoixa la que sembla que ens paralitza i ens impedeix avançar?
Efectivament, l’angoixa, especialment quan és un malestar que es perllonga en el temps, resulta una experiència indescriptible de patiment que situa el subjecte més enllà dels sentiments i les paraules, i que ens pot portar a equivocar molt l’itinerari, les decisions que prenem, i el que és pitjor, pot arribar a determinar el curs i destí de la nostra vida.
Si llegim l’angoixa, aquest malestar difícil de travessar, com quelcom només negatiu i com una espècie de disfunció, ens dedicarem a tractar d’extirpar-la, suprimir-la, i de manera permanent estirem fugint d’ella mitjançant diferents procediments (medicacions, tècniques més o menys forçades), sense saber que, precisament, aquesta angoixa, si ens atrevim a voler saber sobre el seu perquè, la seva història, o els seus sentiments implicats, és la que ens pot aportar una direcció en la nostra vida molt més relacionada amb allò que realment desitgem en el més profund del nostre ser, cosa en la que molt sovint estem força despistats.
Una vida sense l’emergència de l’angoixa en algun moment, és una vida narcotitzada, domesticada d’allò que realment hi ha de viu dintre de cadascun de nosaltres, en la qual, tràgicament, hem canviat la possibilitat d’estar realment vius i córrer el risc de realitzar el propi desig, per una tranquil·litat i comoditat més aviat esmorteïda, que tot i que ens neguem a reconèixer-ho, té poc que veure amb una vida realment viva.
Per existir al món de manera realment viva ens hem d’arriscar a iniciar el camí per intentar realitzar els nostres desitjos, cosa que ens pot provocar alguns ensurts. No estar dispost a jugar aquesta partida és el que ens condemna a estar fugint de l’angoixa de manera permanent. Negar-nos a assumir portar a terme allò que hi ha de més viu en nosaltres ens acabarà passant factura sense cap mena de dubte, no és un bon negoci.

domingo, 17 de febrero de 2019

Otra visión de la angustia


Desde mi experiencia personal y desde mi perspectiva profesional, la angustia es siempre algo más que una molestia, que un síntoma o que un padecimiento simplemente a extirpar, a aplastar.
Primero, porque difícilmente es viable desprenderse “tal cual” de la angustia, dado que esta está siempre intrincada y anudada a aspectos esenciales de nuestro ser y de nuestra identidad, por lo que un manejo que simplemente la haga desaparecer, sin un recorrido por su mensaje, su sentido y su función en el psiquismo de una persona, por muy tranquilizador y eficaz que en un primer momento resulte, generalmente no evitará que tarde o temprano nos la volvamos a encontrar, quizás con un aspecto más o feroz o difícil.
Nuestra tendencia humana es no querer hacer este trabajo, resistirnos a este recorrido de ir descifrando lo que en la angustia hay implicado de nosotros mismos, de nuestros aspectos más personales, de nuestros recuerdos reprimidos: cuantas veces nos resulta extremadamente tranquilizante empujar un conflicto haca lo más hondo de nuestra mente, no abordarlo, para no saber nada de el, e incluso, más o menos ilusamente creer que pueda estar resuelto… pero claro, siempre vuelve de alguna manera, siempre volvemos a encontrar de alguna manera ese material radioactivo del que pretendemos deshacernos con todas nuestra fuerzas.
Otro recorrido es posible, quedándonos el tiempo suficiente con nuestro malestar, con nuestra angustia, e iniciando el recorrido personal por nuestra historia, acompañados por un profesional adecuado, podemos ir leyendo los determinantes del malestar que nos aqueja, para que pueda ir pasando a ser otra cosa. Es cierto que puede ser doloroso y tomar su tiempo, y estos son aspectos que no parecen conjugar con el signo de nuestros tiempos.
El resultado, el saldo de saber de ese recorrido, jamás será una vida sin angustia, dado que ese imposible sería lo más cercano a estar muerto en vida, -clausurarse en vida para no correr el riesgo de vivir-  pero si tal vez algo que tenga que ver con poder aprovechar lo más vivo de la vida, establecer una relación diferente con la angustia para usarla como despertador, como brújula que nos avisa del rumbo que debemos ir tomando de acuerdo a como somos.
Hay que aprovechar la angustia para despertar, aunque ese despertar a menudo no es fácil y puede requerir de ayuda.

Saludos, nos vemos en el blog.

domingo, 27 de enero de 2019

La angustia, ese despertador


Muchos de los reclamos de la psicología y la ciencia actual tienen que ver con una posición de gran intolerancia ante la angustia y los diferentes síntomas de malestar que sufren las personas, a los que se considera como algo a eliminar, a extirpar y además con la promesa de poderlo hacer de manera rápida y muy eficaz.
De entre las diferentes manifestaciones del malestar humano, tal vez la angustia sea la más difícil de vivir y atravesar. Muy compleja de describir y de explicar por parte de quien la siente dado que envuelve a la persona en una espiral de vivencias que a menudo lindan con lo imposible de soportar.
La cuestión para mí es que la angustia siempre aparece por buenas razones -no siempre muy aparentes a primera vista, o inmediatamente comprensibles-, y dentro de mi encuadre, lo óptimo para tratarla es un proceso que implique cuestionarla, investigarla, analizarla… para ir entendiendo cual es la función que realiza dentro de la vida del sujeto como un todo, antes que tratar de suprimirla a toda costa como un síntoma aislado. En este sentido, lo contrario, quitarla de cualquier manera, se podría asimilar a atender a los síntomas de una enfermedad, taponarlos, sin tratar su causa, que de esa manera continuaría provocando diferentes estragos en la salud. Así, desembarazarse de la angustia recurriendo solo a la medicación, determinadas técnicas para aislarla, el trabajo, objetos de consumo, diferentes tipos de adicciones… nos pueden tranquilizar mucho, pero el malestar tiende a volver de alguna manera, aunque sea por otro lado, si no se trata de manera adecuada.
Esa vivencia tan íntima, sufriente e indescriptible de la angustia, si se elige optar por el camino de un análisis, nos revela lo más singular e íntimo de la persona que sufre, permitiendo cambios, comprensiones y recorridos distintos que el mero tratar de aplastarla por diferentes medios, que como hemos comentado, tampoco parece una vía demasiado realista. Este proceso de análisis tiene como inconvenientes, ser más laborioso, tal vez más largo, probablemente doloroso, pero permite que la persona haga cambios y se cuestione cosas que tal vez tienen que ver precisamente con la aparición y mantenimiento de esa angustia y que necesitan ser revisadas para que dicha angustia pase a ser otra cosa.
De hecho, la angustia atravesada de esta manera, puede ser la puerta de entrada a mayores ilusiones, capacidades y realizaciones que estaban de alguna manera escondidas o aletargadas bajo la manera de comprender la angustia solo como un fenómeno patológico. En ese sentido, por muy paradójico que pueda parecer, la angustia puede ser la mayor puerta de entrada a profundos deseos que no conocemos, si nos damos la oportunidad de quedarnos con ella el suficiente tiempo. En esta caso usaríamos la angustia como un despertador, que nos habla de aquello que estamos dejando pasar y de lo que no nos estamos ocupando, cuando tal vez son proyectos o realizaciones importantísimas en el plano personal.
Después de todo, no es una idea extraña el hecho de que un malestar que nos desgarra tal vez desde hace mucho tiempo, necesite de una revisión importante y de un cuestionamiento de diferentes elementos de la vida de quien sufre. Si fuera tan fácil de cambiar como a veces nos quieren “vender”, la persona, desesperada por su angustia, seguro que ya lo habría hecho.

Nos vemos en el blog.

Joan Escandell Salvador.
Psicólogo colegiado
B-01894

lunes, 31 de diciembre de 2018

Propòsits d'any nou.

Parlava aquest matí amb els amics de Ràdio Illa, de Formentera sobre els propòsits que ens fem en acabar l'any, de cara a cada nou any que comença.






Tot i que pot semblar una tradició fútil i superficial, és cert que hi ha alguna cosa de simbòlica en el fet de fer-se alguns propòsits: un període acaba, cosa que de manera natural, i quasi atàvica ens porta a plantejar que volem que les coses dolentes que hem patit quedin enrere, amb l'any que deixem, i que el nou any ens porti només coses bones; de fet en les felicitacions que emprem de manera espontània fem servir aquest llenguatge a la manera de desitjar un any nou ple de coses bones.







A més, el fet que per aquestes dates ens ajuntem més que mai amb família, part de la qual potser no veiem habitualment, dóna peu a converses, a compartir, i fins i tot, a comparar trajectòries vitals, cosa que fa que prenguem consciència sobre la importància de fer determinats canvis en la nostra vida.







Com dic, no és llavors una bajanada la qüestió dels propòsits de cap d'any, sinó que podríem quasi parlar d'una sociologia dels propòsits de cap d'any, alimentada pels elements que he comentat; tot i que també és una qüestió cada cop més mercantilitzada mitjançant els coachings i psicologies exprés vàries.







En la meva opinió, la reflexió sobre l'estat de la pròpia vidaes sol presentar per inèrcia en aquells moments de transició, com també és un final d'any. Constitueix un exercici fantàstic, quan es fa amb coratge, i amb una connexió profunda amb el que un sent, encara que no estigui tant d'acord amb el que els manuals de coaching diuen que un hauria de sentir (permeteu-.me fer l'analogia entre allò políticament correcte i allò psicològicament correcte)







De la profunda i permanent connexió amb un mateix, que es pot donar de manera més intensa, en els moments de transició, com pot ser el final d'un any, poden aparèixer veritats pròpies, de vegades doloroses però necessàries de ser abordades, que marquin la necessitat de fer passes per avançar en la vida.







Lògicament aquestes passes poden ser complexes, incertes al principi, estar envoltades de la inicial angoixa que porta a la realització d'una meta important... però precisament aquestes són les importants, i aquelles, que ens porten per fora d'allò que la psicologia més moderna considera la zona de confort.







La zona de confort només caldria abandonar-la quan tenim la sensació que la nostra forma de vida ens està impedint assolit objectius primordials per a la nostra identitat, encara que en el procés d'assolir-los hi hagi malestar i dolor o puggi resultar traumàtic en certa mesura; no és mai el conte de fades que ens volen vendre en manuals i cursos.







És per tot això que penso que els propòsits de cap d'any poden tenir un caire molt seriós si se'ls fa una persona ben connectada amb si mateixa, permeable al que sent i disposta que la vida avui és plorar i demà riure.



El cap d'any pot ser un bon moment de reflexió, però els projectes, els compromisos i lles lluites amb la frontera del propi jo per avançar en el viure, hi han de ser tot l'any. Això és que determina una vida realment vida.






Moltes gràcies.






Joan Escandell.



miércoles, 9 de agosto de 2017

(Dis)Coaching: La tiranía del bienestar

Vaya por delante mi respeto por los diferentes profesionales que trabajan en ámbitos que tienen que ver con el sufrimiento o el malestar humano.

En los últimos tiempo asistimos a una proliferación de perfiles profesionales muy distintos con promesas muy variadas en el campo del malestar humano, la "mejora personal"... Uno de estos perfiles corresponde a aquellas personas que de dedican al coaching.

Parece haber diferentes tipo de coaching, dirigidos a diferentes colectivos. Bastante de ellos con psicólogos de formación básica, aunque hay otros muchos que tienen otros recorridos.

No pienso que el campo del malestar humano se deba privatizar, de manera que solo puedan intervenir en el los psicólogos, los psiquiatras, o quien sea. Sí que es cierto que la formación debe de tener un mínimo de solidez y seriedad, aun siendo esto también difícil de definir operativamente, si que creo que es interesante que se trate de una formación extensa en el tiempo y impartida por persones con reconocido saber y experiencia en su campo.

Es cierto que no todas las formaciones de estos florecientes campos que estoy comentando ofrecen estas garantías.

No soy yo quien tiene el conocimiento para saber quien puede intervenir y quien no, pero me gustaría realizar mi aportación a algunos elementos ideológicos que considero básicos.

La idea de ayudar a alguien para que cumpla sus objetivos, en principio no parece mala del todo, el problema es que la focalización absoluta sobre ese campo, reduce de manera artificial factores fundamentales que van a afectar a estos encuentros y que es fundamental tener en cuenta (factores transferenciales, cognitivos, emotivos...) cuando uno se embarca en una relación de consulta con otra persona. De no saber manejarlos el resultado puede ser negativo.

Por otro lado, lo que más me preocupa, es que a mi entender, subyace un ideología superficial, muy light, del bienestar, de la felicidad, del todo se puede... que ni siquiera se atreve a entrar en las feroces contradicciones que abrigamos cada uno de nosotros, y por extensión que abriga la sociedad, tantas veces injusta.

No concibo, al menos yo mismo, las herramientas de ayuda a las personas desde esa óptica de adaptación al medio, que tan poco encaminamiento implica, que no toca nada, y que me parece que es más bien un objeto más a consumir, en una sociedad ultra consumista, que un elemento de investigación de lo más auténtico y particular de uno mismo.

No tiene ningún sentido tocar la tecla del bienestar o conseguir los propios "objetivos" de esa manera tan superficial desentendiéndose de la realidad de que para conseguir alguno de ellos tal vez hay que desafiar elementos personales, familiares, laborales o sociales difíciles, transitando un camino personal que puede tener momentos de dolor o sufrimiento.

El bienestar o la felicidad no es una receta que sirva para todas las personas, ni que todas las personas quieran reivindicar. Es una vacuidad proponer "el bienestar" o cumplir los propios objetivos para todo el mundo, Hay muchas personas valiosísimas que dan un significado trascendente a su vida y hacen aportaciones interesantes para los demás, que no pasan en absoluto por ese bienestar cosmético y que parece más bien poco comprometido con uno mismo y con los demás.

No existen esos elementos marcados ya, a priori, en la manera como yo concibo mi práctica, precisamente se trata de que cada uno vaya descubriendo que es lo que quiere en el fondo, proceso nada fácil, por cierto, y diferente para cada uno.

Hay quien simplemente no quiere ser abanderado del bienestar, la felicidad, o la energía positiva, más que nada por que tiene compromisos más profundos y trascendentes consigo mismo o porque su manera de ser no va con esos nuevos mantras del siglo XXI; dejemos que cada uno viva su vida como pueda y quiera.

Si uno contamina el escenario con sus propias visiones del mundo, aunque no sea consciente de ello, no está facilitando la libertad, sino más bien tratando de convencer.

Lo nuestro no va de eso.

lunes, 7 de agosto de 2017

Opositors: els últims romàntics.

M'agradaria parlar del fenomen dels opositors, més que no pas de les oposicions en si.
És un món certament interessant, aquest de les oposicions. En la meva trajectòria vital, he anat aprenent que en el mateix procés d'opositar, un descobreix coses molt interessants i importants d'un mateix, que tal vegada no apareixen quant un fa una vida més estàndard.

Les oposicions solen posar al límit la capacitat d'esforç i la capacitat afectiva de les persones que les afronten: es necessiten moltes coses per atrevir-se i arribar fins al final amb unes oposicions: capacitat d'autogestió, capacitat de sacrifici i esforç, de mantenir la pròpia aposta davant la incertesa de no saber si el que un està fent va en la bona direcció, d'aparcar gratificacions i projectes personals, de suportar l'angoixa -sobretot la dels darrers dies-... Però sobretot, en la meva opinió, cal ser valent, ja que la majoria de les vegades ningú sap com sortirà l'aposta.

Sovint un s'ha preparat bé i ha donat tot el que tenia a dins, però els criteris del tribunal són inescrutables i llavors cal una dosi molt important d'esportivitat i de capacitat per contenir la pròpia frustració, quan un no sap com entendre aquests criteris. No entro a valorar les situacions manifestament injustes o irregulars que es poden donar, ja que no és l'objecte d'aquest article.

He tingut durant molt temps l'opinió, que pensava segura i immutable, que opositar era una pèrdua de temps, ja que no hi havia garantia. Un pèrdua temps de la vida per treballar i créixer personalment, i era interessant tenir la possibilita d'evolucionar en diferents situacions, feines i llocs.

Tot i que durant molt de temps aquest ha semblat un argument immutable, l'experiència m'ha portat a pensar, que per inversemblant que sembli, el fet de passar pel procés d'una oposicióencara que un no aconsegueixi la plaça que voldria, activa i mobilitza una sèrie de recursos i estructures, a les que tal vegada, un no tindria accés si romangués fent una vida més tranquil·la.

El procés d'opositar implica un repte, un desafiament personal que permet comprendre a posteriori coses molt valuoses d'un mateix.

És per això que dedica la meva admiració i aquest article als opositors que es juguen molt a una carta: encara que no surti bé en primera instància, mai és una pèrdua de temps.

martes, 11 de julio de 2017

Un lloc al món?

Fer-se un lloc al món exigeix sovint de molt d'esforç, i fins i tot patiment, per a desafiar elements que hem rebut del nostre entorn, principalment de la nostra família, però que tal vegada, no estan totalment d'acord amb allò que portem a dintre; i que en un moment donat, pot ser necessari que qüestionem per a poder continuar el nostre desenvolupament.

Una qüestió important és si durant la nostra vida hem pogut anar construint una orientació pròpia per a viure i construir un camí propi i personal.

La pregunta no és sense importància, ja que les conseqüències d'haver hagut de seguir, sovint de manera inconscient, els designis dels altres, en comptes del que nosaltres volem, solen ser molt doloroses i punyents, quan en algun moment, es fa evident la impostura que hem ofegat el més autèntic de nosaltres mateixos per posar-hi al seu lloc el que algun "altre" esperava de nosaltres.

Perquè moltes persones renuncien a desenvolupar la seva pròpia identitat i a ser ells mateixos quan aquest camí és clau per a dignificar la pròpia vida?

No a tothom li ha estat concedit el mateix espai i les mateixes possibilitats per a poder desenvolupar el que és propi. Hi ha persones, que quasi des del primer moment, són assignades a determinades funcions, rols i papers en la seva família, tal vegada dramàticament necessaris en algun moment, però que neguen la possibilitat de desenvolupar la pròpia singularitat.

Per això, habitualment, és tan difícil començar el camí de la recerca d'un mateix; requereix sovint deixar moltes comoditats, qüestionar i desafiar moltes coses que s'han esperat de nosaltres, i haver de construir-se un mateix les seves pròpies certeses, així com batallar amb les pròpies contradiccions: ja no ens valdrà allò que altres han desitjat, esperat o proveït per nosaltres. No sempre és senzill emancipar-se de qüestions que no podem, o no volem, deixar fàcilment.

Sovint el que podem desitjar, i l'inici del camí de les coses que podríem arribar a desenvolupar, no és quelcom que sapiguem de manera instantània i directa. Ens habiten anhels i necessitats, que encara no s'han articulat com cal, o que estan molt impedits per altres elements que impossibiliten que puguem apropiar.no d'ells, ja que precisament constitueixen elements de la nostra identitat.

Cal anar obrint camí, movent-se, tal vegada equivocant-se, per anar construint el que un vol de la vida. En aquest trajecte, sovint cauen alguns vels, de manera dolorosa, però molt alliberadora: som éssers finits, no ho podem tenir tot; la incertesa pot aparèixer a cada pas que donem, no hi ha garantia en els passos que donem, ni ningú ens la pot donar.
Les limitacions, incomoditats, o patiments, formen part de la vida de tots i no hi ha procediment que els pugui eliminar de manera absoluta.

Davant d'això hi ha qui es narcotitza mirant-se al mirall del jo (sempre joves, sempre feliços, evitant qualsevol incomoditat...) per no veure allò que no volem veure; o qui fa per afrontar aquestes mancances inherents al fet de ser una persona per portar-les de la manera més digne possible.

El nostre temps no és infinit, i buscar un lloc al món implica fer-se càrrec un mateix de moltes coses.