Cada cop més el professorat ha de tendir a un ideal segons el qual de la seva pràctica se'n derivaria la resolució dels problemes dels seus educands mitjançant una sèrie d'estratègies universals que permeten resoldre les mancances educatives, psicològiques, emocionals, socials i familiars i en les que se suposa que hi cap qualsevol cosa que no funciona: és igual sigui el que sigui, els professors hem de poder arreglar-ho.
Evidentment, la societat ha canviat, i això ha implicat una sèrie de modificacions que també afecten l'àmbit educatiu. El professor com a mer transmissor d'una sèrie de coneixements de manera asèptica, ja no funciona, ja que com a conseqüència deixaríem una part molt important de les persones a les quals atenem fora, sense poder enganxar-se al sistema i llaurar-se un futur.
No obstant això, l'escola i els seus docents no són" superprofessionals" que es poden fer càrrec de totes les vicissituds personals, emocionals i sociofamiliars de la comunitat a la que atenem. El que no funciona a la societat o a les famílies, o a la nostra estructura socioeconòmica no ho pot resoldre l'escola tota sola.
Cada cop més se'ns demana ser, a banda de docents, fer de psicòlegs, procurar entreteniment, exercir sovint també de policies, notificadors i detectors de qualsevol problemàtica... en resum fer-nos càrrec cada cop més d'aspectes no tan sols de la socialització secundària dels nostres alumnes sinó també sovint de funcions que formarien part de la socialització primària i la criança; però no només en les etapes infantil o primària on això és més obvi, sinó també en l'etapa de l'educació secundària obligatòria.
Gradualment s'accentua més la transició de professors com a personal docent que impartia uns coneixements (especialment en secundària) cap a autèntics agents socials que han de fer-se càrrec de gran quantitat de vicissituds, fonamentals, però extra-educatives, sense que, en la meva opinió, existeixi el personal suficient, o la formació suficient. Per tant, se sobreviu com es pot, i molts de nosaltres no arribem sovint a final de curs sense alguna avaria personal o emocional més o menys important.
És interessant que existeixi un ideal docent al qual tendir, però és absolutament inviable que aquest ideal s'hagi de posar sobre les esquenes del personal docent de manera permanent, ja que no és responsabilitat seva ser els que tracten d'arreglar tot allò que no funciona.
Necessitem una corresponsabilització molt més estreta de la societat en el seu conjunt, ja que si no estem cremant les possibilitats que tenen els nostres docents. A les diferents instàncies de l'administració les hi faig arribar que els docents, per si no ho sabien, tenen limitacions, i són un capital valuós que cal cuidar.
Els docents, en general -que també per suposat existeixen alguns professionals que no fan bé la seva feina, i això també hauria de tenir mecanismes de detecció i control- fan la seva feina amb dedicació i ajustats a l'ordenament i al que s'espera d'ells, però també tenen una vida personal, pateixen crisi, pèrdues malalties... No sempre es pot tenir el semblant de "superprofe" en tot moment.
Qüestions com no canviar les regles del joc amb el curs començat em semblen bàsiques de cara a proveir de les eines i del marc necessari per a poder fer la ingent tasca que tenim davant amb una certa estabilitat i ordre. Si no cuidem i promocionem els nostres educadors i docents els deixem molt sols davant una tasca molt difícil.
Hem de reconèixer que, sigui pel que sigui, la figura del professor està força desvalorada els darrers temps per una bona part de la societat: se suposa que treballem poques hores, que tenim moltes vacances... pens que injuriar aquell col·lectiu sobre el qual recau una part molt rellevant de l'educació de la societat és, per part d'aquesta, disparar-se un tret al peu, ja que del fet que el professorat rebés el respecte que mereix la seva tasca, implicaria la possibilitat de poder realitzar-la sense no poques interferències que ens compliquen sovint la feina. La nostra feina és molt rellevant, si es parteix d'un marc de desvaloració d'aquesta, ja comencem des d'un punt molt difícil de remuntar.
En síntesi, l'escola sense estar engranada amb grans pactes a nivell social, polític, comunitari, és difícilment viable, i pens que aquests pactes haurien de repensar-se des del legítim posseïdor del poder a les societats democràtiques com la nostra; el poder legislatiu. No obstant sabem que en matèria educativa no aconseguim un acord de base polític que impliqui una certa estabilitat i això ens complica molt la tasca.
Per la meva part, la meva reivindicació personal a les administracions més properes a la meva tasca com a docent, en el meu cas, com a orientador educatiu, seria la de vertebrar algun sistema, mecanisme o institució que vetlli pel benestar del personal docent, posant damunt la taula que aquesta és una de les qüestions bàsiques i prèvies a una feina ben feta, i estimulant i promocionant des de dalt estratègies d'autocura per part d'administracions, centres i persones respecte del fascinant, però difícil repte que implica d'educació.
Evidentment, la societat ha canviat, i això ha implicat una sèrie de modificacions que també afecten l'àmbit educatiu. El professor com a mer transmissor d'una sèrie de coneixements de manera asèptica, ja no funciona, ja que com a conseqüència deixaríem una part molt important de les persones a les quals atenem fora, sense poder enganxar-se al sistema i llaurar-se un futur.
No obstant això, l'escola i els seus docents no són" superprofessionals" que es poden fer càrrec de totes les vicissituds personals, emocionals i sociofamiliars de la comunitat a la que atenem. El que no funciona a la societat o a les famílies, o a la nostra estructura socioeconòmica no ho pot resoldre l'escola tota sola.
Cada cop més se'ns demana ser, a banda de docents, fer de psicòlegs, procurar entreteniment, exercir sovint també de policies, notificadors i detectors de qualsevol problemàtica... en resum fer-nos càrrec cada cop més d'aspectes no tan sols de la socialització secundària dels nostres alumnes sinó també sovint de funcions que formarien part de la socialització primària i la criança; però no només en les etapes infantil o primària on això és més obvi, sinó també en l'etapa de l'educació secundària obligatòria.
Gradualment s'accentua més la transició de professors com a personal docent que impartia uns coneixements (especialment en secundària) cap a autèntics agents socials que han de fer-se càrrec de gran quantitat de vicissituds, fonamentals, però extra-educatives, sense que, en la meva opinió, existeixi el personal suficient, o la formació suficient. Per tant, se sobreviu com es pot, i molts de nosaltres no arribem sovint a final de curs sense alguna avaria personal o emocional més o menys important.
És interessant que existeixi un ideal docent al qual tendir, però és absolutament inviable que aquest ideal s'hagi de posar sobre les esquenes del personal docent de manera permanent, ja que no és responsabilitat seva ser els que tracten d'arreglar tot allò que no funciona.
Necessitem una corresponsabilització molt més estreta de la societat en el seu conjunt, ja que si no estem cremant les possibilitats que tenen els nostres docents. A les diferents instàncies de l'administració les hi faig arribar que els docents, per si no ho sabien, tenen limitacions, i són un capital valuós que cal cuidar.
Els docents, en general -que també per suposat existeixen alguns professionals que no fan bé la seva feina, i això també hauria de tenir mecanismes de detecció i control- fan la seva feina amb dedicació i ajustats a l'ordenament i al que s'espera d'ells, però també tenen una vida personal, pateixen crisi, pèrdues malalties... No sempre es pot tenir el semblant de "superprofe" en tot moment.
Qüestions com no canviar les regles del joc amb el curs començat em semblen bàsiques de cara a proveir de les eines i del marc necessari per a poder fer la ingent tasca que tenim davant amb una certa estabilitat i ordre. Si no cuidem i promocionem els nostres educadors i docents els deixem molt sols davant una tasca molt difícil.
Hem de reconèixer que, sigui pel que sigui, la figura del professor està força desvalorada els darrers temps per una bona part de la societat: se suposa que treballem poques hores, que tenim moltes vacances... pens que injuriar aquell col·lectiu sobre el qual recau una part molt rellevant de l'educació de la societat és, per part d'aquesta, disparar-se un tret al peu, ja que del fet que el professorat rebés el respecte que mereix la seva tasca, implicaria la possibilitat de poder realitzar-la sense no poques interferències que ens compliquen sovint la feina. La nostra feina és molt rellevant, si es parteix d'un marc de desvaloració d'aquesta, ja comencem des d'un punt molt difícil de remuntar.
En síntesi, l'escola sense estar engranada amb grans pactes a nivell social, polític, comunitari, és difícilment viable, i pens que aquests pactes haurien de repensar-se des del legítim posseïdor del poder a les societats democràtiques com la nostra; el poder legislatiu. No obstant sabem que en matèria educativa no aconseguim un acord de base polític que impliqui una certa estabilitat i això ens complica molt la tasca.
Per la meva part, la meva reivindicació personal a les administracions més properes a la meva tasca com a docent, en el meu cas, com a orientador educatiu, seria la de vertebrar algun sistema, mecanisme o institució que vetlli pel benestar del personal docent, posant damunt la taula que aquesta és una de les qüestions bàsiques i prèvies a una feina ben feta, i estimulant i promocionant des de dalt estratègies d'autocura per part d'administracions, centres i persones respecte del fascinant, però difícil repte que implica d'educació.
