Tenir angoixa és estar viu.

Tenir angoixa -aquest patiment indescriptible, que sovint ens posa en relació amb allò insuportable de nosaltres mateixos i de la nostra existència-, és estar viu i existir de manera present al món; però Com es conjuguen aquests dos termes quan precisament és la pròpia angoixa la que sembla que ens paralitza i ens impedeix avançar?

Efectivament, l’angoixa, especialment quan és un malestar que es perllonga en el temps, resulta una experiència indescriptible de patiment que situa el subjecte més enllà dels sentiments i les paraules, i que ens pot portar a equivocar molt l’itinerari, les decisions que prenem, i el que és pitjor, pot arribar a determinar el curs i destí de la nostra vida.

Si llegim l’angoixa, aquest malestar difícil de travessar, com quelcom només negatiu i com una espècie de disfunció, ens dedicarem a tractar d’extirpar-la, suprimir-la, i de manera permanent estirem fugint d’ella mitjançant diferents procediments (medicacions, tècniques més o menys forçades), sense saber que, precisament, aquesta angoixa, si ens atrevim a voler saber sobre el seu perquè, la seva història, o els seus sentiments implicats, és la que ens pot aportar una direcció en la nostra vida molt més relacionada amb allò que realment desitgem en el més profund del nostre ser, cosa en la que molt sovint estem força despistats.

Una vida sense l’emergència de l’angoixa en algun moment, és una vida narcotitzada, domesticada d’allò que realment hi ha de viu dintre de cadascun de nosaltres, en la qual, tràgicament, hem canviat la possibilitat d’estar realment vius i córrer el risc de realitzar el propi desig, per una tranquil·litat i comoditat més aviat esmorteïda, que tot i que ens neguem a reconèixer-ho, té poc que veure amb una vida realment viva.

Per existir al món de manera realment viva ens hem d’arriscar a iniciar el camí per intentar realitzar els nostres desitjos, cosa que ens pot provocar alguns ensurts. No estar dispost a jugar aquesta partida és el que ens condemna a estar fugint de l’angoixa de manera permanent. Negar-nos a assumir portar a terme allò que hi ha de més viu en nosaltres ens acabarà passant factura sense cap mena de dubte, no és un bon negoci.