domingo, 13 de noviembre de 2022

El professor 2.0

Cada cop més el professorat ha de tendir a un ideal segons el qual de la seva pràctica se'n derivaria la resolució dels problemes dels seus educands mitjançant una sèrie d'estratègies universals que permeten resoldre les mancances educatives, psicològiques, emocionals, socials i familiars i en les que se suposa que hi cap qualsevol cosa que no funciona: és igual sigui el que sigui, els professors hem de poder arreglar-ho.

Evidentment, la societat ha canviat, i això ha implicat una sèrie de modificacions que també afecten l'àmbit educatiu. El professor com a mer transmissor d'una sèrie de coneixements de manera asèptica, ja no funciona, ja que com a conseqüència deixaríem una part molt important de les persones a les quals atenem fora, sense poder enganxar-se al sistema i llaurar-se un futur.

No obstant això, l'escola i els seus docents no són" superprofessionals" que es poden fer càrrec de totes les vicissituds personals, emocionals i sociofamiliars de la comunitat a la que atenem. El que no funciona a la societat o a les famílies, o a la nostra estructura socioeconòmica no ho pot resoldre l'escola tota sola.

Cada cop més se'ns demana ser, a banda de docents,  fer de psicòlegs, procurar entreteniment, exercir sovint també de policies, notificadors i detectors de qualsevol problemàtica... en resum fer-nos càrrec cada cop més d'aspectes no tan sols de la socialització secundària dels nostres alumnes sinó també sovint de funcions que formarien part de la socialització primària i la criança; però no només en les etapes infantil o primària on això és més obvi, sinó també en l'etapa de l'educació secundària obligatòria.

Gradualment s'accentua més la transició de professors com a personal docent que impartia uns coneixements (especialment en secundària) cap a autèntics agents socials que han de fer-se càrrec de gran quantitat de vicissituds, fonamentals, però extra-educatives, sense que, en la meva opinió, existeixi el personal suficient, o la formació suficient. Per tant, se sobreviu com es pot, i molts de nosaltres no arribem sovint a final de curs sense alguna avaria personal o emocional més o menys important.

És interessant que existeixi un ideal docent al qual tendir, però és absolutament inviable que aquest ideal s'hagi de posar sobre les esquenes del personal docent de manera permanent, ja que no és responsabilitat seva ser els que tracten d'arreglar tot allò que no funciona.

Necessitem una corresponsabilització molt més estreta de la societat en el seu conjunt, ja que si no estem cremant les possibilitats que tenen els nostres docents. A les diferents instàncies de l'administració les hi faig arribar que els docents, per si no ho sabien, tenen limitacions, i són un capital valuós que cal cuidar.

Els docents, en general -que també per suposat existeixen alguns professionals que no fan bé la seva feina, i això també hauria de tenir mecanismes de detecció i control- fan la seva feina amb dedicació i ajustats a l'ordenament i al que s'espera d'ells, però també tenen una vida personal, pateixen crisi, pèrdues malalties... No sempre es pot tenir el semblant de "superprofe" en tot moment.

Qüestions com no canviar les regles del joc amb el curs començat em semblen bàsiques de cara a proveir de les eines i del marc necessari per a poder fer la ingent tasca que tenim davant amb una certa estabilitat i ordre. Si no cuidem i promocionem els nostres educadors i docents els deixem molt sols davant una tasca molt difícil.


Hem de reconèixer que, sigui pel que sigui, la figura del professor està força desvalorada els darrers temps per una bona part de la societat: se suposa que treballem poques hores, que tenim moltes vacances... pens que injuriar aquell col·lectiu sobre el qual recau una part molt rellevant de l'educació de la societat ésper part d'aquesta, disparar-se un tret al peu, ja que del fet que el professorat rebés el respecte que mereix la seva tasca, implicaria la possibilitat de poder realitzar-la sense no poques interferències que ens compliquen sovint la feina. La nostra feina és molt rellevant, si es parteix d'un marc de desvaloració d'aquesta, ja comencem des d'un punt molt difícil de remuntar.

En síntesi, l'escola sense estar engranada amb grans pactes a nivell social, polític, comunitari, és difícilment viable, i pens que aquests pactes haurien de repensar-se des del legítim posseïdor del poder a les societats democràtiques com la nostra; el poder legislatiu. No obstant sabem que en matèria educativa no aconseguim un acord de base polític que impliqui una certa estabilitat i això ens complica molt la tasca.

Per la meva part, la meva reivindicació personal a les administracions més properes a la meva tasca com a docent, en el meu cas, com a orientador educatiu, seria la de vertebrar algun sistema, mecanisme o institució que vetlli pel benestar del personal docent, posant damunt la taula que aquesta és una de les qüestions bàsiques i prèvies a una feina ben feta, i estimulant i promocionant des de dalt estratègies d'autocura per part d'administracions, centres i persones respecte del fascinant, però difícil repte que implica d'educació.

miércoles, 3 de agosto de 2022

Expulsats d'Eivissa.

La nostra illa, a la que hem nascut i a la que hi han viscut les nostres famílies durant generacions, comença a presentar vertaderes dificultats per a poder construir una vida al lloc on hi ha estat la nostra família.


Particularment aquelles generacions que actualment tenen més de trenta anys, i han d'enfrontar-se en molts de casos a la decisió de comprar una habitatge, troben un mur econòmic, que pot justificar que en molts de casos, es doni un trencament de les arrels familiars, per a migrar a llocs amb possibilitats més factibles d'engegar un projecte vital i familiar.


Això és totalment vàlid per aquelles persones no nascudes a l'illa, però que s'hi han integrat i hi resideixen i, per tant, són tan eivissencs com les famílies que porten desenes o centenars d'anys a l'illa.


Si persones de classe treballadora, mitjana, amb formació universitària, i en molts casos, amb feines públiques o tècnics, petits empresaris, autònoms... no tenen possibilitats econòmiques de llaurar-se un humil projecte de vida familiar a l'illa, pens que alguna cosa no està funcionant gens bé.


Si aquest grup de persones que haurien de ser la sang del teixit econòmic, productiu i social de la nostra illa no hi tenen espai, Qui hi queda?


Eivissa és lloc d'acollida des de les darreres dècades del segle XX, però sembla que ara ni tan sols les arrels familiars de centenars d'anys, els lligams familiars, o el pes de la tradició i l'amor per l'illa són suficient per a resistir el tsunami de la mercantilització com a valor únic i exclusiu de cada mil·límetre i de cada mil·ligram de qualsevol cosa que relacionada amb l'illa: Ara Eivissa expulsa a molts dels que l'han poblada, viscuda i estimada durant molts d'anys. Serem eivissencs en l'exili.


Quin és el model social (ètic, comunitari, polític, social, econòmic) que tenim actualment vigent a l'illa i cap a on ens encaminem? Els nostres descendents, Quina Eivissa trobaran d'aquí a cinquanta anys?


Mirant al voltant aquest mes de juliol puc fer una temptativa de respondre:


-Un bon grapat de morts dramàtiques, fins i tot grotesques, però a parer meu, totalment evitables, relacionades amb accidents de tràfic, excessos de top tipus, violències vàries... Quan no són decessos, són accidents que provoquen lesions molt greus que condicionen la vida i el projecte d'una persona.


-Mercantilització abusiva de tot el que tingui a veure amb l'illa per part de petits i grans actors locals i globals, així com la presència de molts d'intermediaris en els diferents serveis, de dubtosa ètica i sense els controls fiscals, sanitaris i o administratius pertinents.


-Menyspreu per la sostenibilitat i pel pensament en el futur de què pot ser l'illa respecte de la convivència cívica dels seus habitants, la justícia social o la sostenibilitat ecològica: tothom ve a fer negoci immediat a Eivissa i a fugir amb el que hagi pogut treure: quant més, millor, sense importar cap altre condicionant.


Existeix algun poder polític que pugui fer front a aquesta plaga econòmica global que vol engolir-se l'illa i moltes de les persones que l'han habitada durant desenes i centenars d'anys?


Quina serà l'illa que trobaran els eivissencs que neixin en els pròxims cincuanta anys?


Des d'aquí convid amb aquesta oberta a qualsevol dels que es pugui sentir al·ludits a contactar amb mi, si és que es tracta de començar a plantejar alguna solució, estic convençut que no som centenars, sinó milers els que estaríem dispostos a posar el nostre esforç a la recerca de solucions.


Joan Escandell Salvador

Psicoleg col·legiat(B-01894) i orientador educatiu


viernes, 25 de marzo de 2022

Porta-retrat

Quan algú traspassa desapareixen moltes persones a la vegada.

El final de la vida no només implica la desaparació física de la persona, sinó també la cloenda i el tancament dels projectes personals i humans de la persona que ens deixa.

No podem abstraure'ns del dolor que ens provoca la pèrdua d'un familiar, les circumstàncies doloroses de la seva partida, els sentiments particulars del que hauríem i no hauríem pogut fer, i amb el temps, la lògica revisió de la nostra història compartida, de segur amb encerts i errors.

La mort mai no és com la pensem, ja que és un forat en l'existència dels que quedem, que poc a poc anem resignificant i podent construir una història que sostengui la pèrdua.

Generalment, una persona marxa de la vida deixant moltes coses vives, els seus descendents, totes les coses que ha conseguit alenar, així fer crèixer amb el seu amor i dedicació.

Les coses en les que aquesta persona ha invertit les seves millors energies, i sense dubte l'han ajudat a viure fins el seu darrer alé, queden en marxa, creixeran, i seguiran creixent per fer el seu propi camí a la vida.

Les bases posades i les llavors sembrades per la persona que marxa ben segur ompliran la vida de color i amor i il·luminaran formes de vida i donaran peu en les pròximes generacions a noves històries de vida que ara no podem ni imaginar.

No podem desfer el final de la vida, però si podem agrair la presència en les nostres vides de la 

persona difunta, el que ens ha donat i el que ha fet possible. De segur que en el seu desig hi és que vivim la vida amb la major de les dignitats, per al nostre torn, fer el mateix per les generacions que just acaben d'arribar i per les que arribaran. És per això que s'ha de mantenir la seva memòria viva per servir d'exemple i de inspiració.

Quan una persona mor, la seva absència és un porta-retrat on cadascun hi ha perdut una cosa diferent: un lleial espòs, un pare dedicat, un sogre entranyable o un avi amorós. És així com cadascun ha de recordar el que ha pogut ressaltar d'aquesta persona.

Ajuntant-ho tot és com es comprén la magnitud de la persona i es comprén que hi han perdues que són difícils de pair, però de les que cal recordar el que sempre ens inspiriraran.

Juanito in memoriam.

miércoles, 9 de marzo de 2022

La tristeza como brújuja emocional

Una de las dificultades afectivas más comunes entre la población, y que suele ser el tronco común y el antecedente de diferentes trastornos psíquicos y emocionales, es la pérdida del natural funcionamiento de un sentimiento como la tristeza en nuestras relaciones con nosotros mismos y con el mundo.

La tristeza es la herramienta esencial; la letra clave del abecedario, el aminoácido esencial, si hablamos en términos metafóricos, en la capacidad de las personas de procesar los duelos ante las pérdidas inevitables que trae la vida.

El desarrollo y el crecimiento sin poder lidiar con nuestras circunstancia a través de la tristeza, muy frecuente entre los hombres por causas culturales, pero no exclusivo en absoluto del género masculino, implica que vamos acumulando en nuestra mente duelos y elementos complejos en un lugar a través de mecanismos como la represión, la supresión, consiguiendo así apartarlos, hacerlos poco a nada conscientes.

Todos estos duelos, conflictos, carencias, contradicciones no suficientemente reconocidos, quedan simplemente al margen de nuestra mente consciente y operativa, pero en absoluto resueltos, anulados o destruídos, y nos juegan en contra en todo momento, dado que son elementos a tener que no hemos podido tener en cuenta, procesar, elaborar...

Aquello que en su momento no se elabora con el natural fluir de las emociones y los sentimientos, a veces difíciles y perturbadores, puede volver de otra manera más lesiva y determinante, de muchas maneras, tales como pueden ser bloqueos emocionales, afecciones psicosomáticas, dificultades en las relaciones, respuestas de angustia muy intensas por acumulación, depresiones por pérdidas aparentemente pequeñas que destapan otras pérdidas mayores no procesadas y un largo etcétera.

La propia tristeza y pesar está siempre relacionada con la propia biografía y las pérdidas que necesariamente una persona ha experimentado; es un sentimiento particular, no significa lo mismo para todos aunque tenga características reconocibles en general. Hay que afinar y buscar en la propia historia de cada uno para saber qué es lo que es necesario elaborar, con que hay que conectarse, y la respuesta es siempre única para cada persona.

Es por ello que la tristeza dentro del natural fluir de los sentimientos tiene su propio lugar, especialmente relevante en la elaboración de los duelos, no es una emoción positiva ni negativa, sino que tiene su función necesaria, sin que por ello haya que hacer un elogio o una censura de ella.

Espero con esto clarificar un poco la importancia de la tristeza como mecanismo necesario para el adecuado desarrollo emocional a través de su función en los duelos, más allá de juicios de valor que no son pertinentes.